nuria  24 oct 2005 - 17:59   

3r Seminari Internacional de Periodisme Digital (20 octubre 2005)

Guillermo López, Universitat de València

La digitalització suposa un augment quantitatiu dels mitjans de comunicació i també un augment qualitatiu: els mitjans són més especialitzats i el públic adquireix més rellevància (pot ser productor, pot participar en els debats, interactuar activament amb els mitjans i amb d'altres usuaris).

Un tòpic de la digitalització és l'augment de la informació disponible: hi ha molta, massa informació i el que cal és saber seleccionar. No és cert, com a mínim a Espanya. No és cert que la informació sigui més variada que el que hi havia abans. Hi ha més mitjans de comunicació a Internet, però la major part no tenen la infraestructura econòmica, logística i de personal per elaborar informació pròpia, i es limiten a reproduir informació d'altres mitjans i especialment de les agències. Una investigació de la Universitat de València usant Google News i mitjans de pagament va seguir vàries notícies en tots els mitjans per comprovar-ho. Els resultats van ser decebedors. El 50% de la notícia principal (compareixença d'Aznar a la comissió de l'11-M) corresponien a una agència. Un 30% era informació original, diferenciada, i provenia dels grans mitjans de referència a Espanya. En dues notícies secundàries el 90% provenia d'agència. A internet augmenten les fonts d'informació, però no la informació original. Produir informació és car.

Els weblogs habitualment no ofereixen informació original, sinó opinió. Internet sí que ha suposat un augment del pluralisme. Opinar és barat. L'opinió és el terreny on els weblogs estan experimentant un major creixement, com a mínim a Espanya.

La publicitat a Internet es concentra en els mitjans digitals que venen del món tradicional. Els weblogs poden oferir publicitat de Google i de grans intermediaris però no accedeixen fàcilment als grans anunciants.
Hi ha coses que es diuen weblogs, però no ho són: El Mundo fa columnes d'opinió, amb la seva tecnologia, però sense diàleg entre l'autor i el públic. Els confidencials tampoc són weblogs. Els weblogs són una eina de publicació. La confusió es produeix per l'interès de vendre la imatge de que ofereixes més poder al públic.

Per a què serveixen els weblogs?

Com a eina d'informació: Generen informació en contexts molt concrets i específics. Acostumen a ser grans crisis (war bloggers a la guerra d'Irak, per oferir informació que no sortia als mitjans convencionals; 11-M, a banda d'eina d'opinió van servir d'informació: Escolar.net va publicar dades sobre les víctimes i sobre les manifestacions davant les seus del PP). Els weblogs tenen rellevància informativa sobretot quan l'autor és testimoni directe d'un esdeveniment. En moments de crisi l'interès pels weblogs creix perquè no n'hi ha prou amb els mitjans tradicionals. En entorns especialitzats també tenen rellevància. Es creen comunitats temàtiques de weblogs en temes que els grans mitjans no acostumen a tractar amb profunditat. Fora d'això, a Espanya els weblogs no són un mitjà de comunicació informatiu. No disposen dels mitjans per fer-ho. La gent no fa un weblog per viure d'ell i no poden dedicar-s'hi 100% per guanyar-se la vida amb ells.

Com a eina d'interpretació i opinió: Els weblogs en molts casos beuen dels mitjans tradicionals per (re)interpretar els seus continguts. Fan una selecció d'informació i fan una crònica en segon grau, personal. Els weblogs poden afectar els mitjans tradicionals: El País va demanar disculpes en un editorial imprès per una campanya publicitària basada en l'11-S, només un dia després que els weblogs la critiquessin. Això no és l'habitual. Els weblogs multipliquen els espais d'opinió, però no contribueixen al pluralisme en el debat públic: hi ha força sectarisme. Els lectors d'un weblog són afins a ell. Els comentaris en els weblogs tendeixen a reafirmar les opinions del weblog. Hi ha homogeneïtat ideològica. Els weblogs reafirmen opinions existents.
Malgrat tot el debat públic és interessant. Els weblogs donen l'oportunitat perquè cada opinió tingui el seu espai a internet. Que no hi hagi intercanvi d'idees entre diferents posicions és una qüestió que caldria millorar.

Els weblogs són molt atractius pels mitjans tradicionals. Són híbrids que promouen el debat, creen sentiment de comunitat, però també s'assemblen a la comunicació de massa: l'autor decideix els temes, el ritme de publicació i fins i tot censurar els seus lector. Hi ha una jerarquia que no hi ha en els fòrums de debat. Per als mitjans serveix per legitimar la seva posició, perquè els permet dir que obren el debat, sense perdre el control.
Els weblogs són a la vegada un perill per als mitjans tradicionals (els treu el monopoli de l'opinió) i un atractiu (permeten legitimar els continguts sense perill, donar al públic la il·lusió que debat).
Els weblogs estan sent abduïts pels grans mitjans.

Juan Varela, Periodistas21.com

Els weblogs són el primer format nadiu d'internet en l'àmbit periodístic. Són una cosa senzilla: text, enllaços, comentaris, fotos. És molt senzill i barat publicar-los. Permeten desenvolupar coses que el periodisme digital tradicional no havia aprofitat massa: l'hipertext, la interactivitat. Són escritures imperfectes, que no estan acabades. Recuperen l'oralitat: els blogs no s'escriuren, es parlen. Converteixen la informació en una conversa. Trenquen l'estil periodístic clàssic. Trenquen el punt de vista objectiu que als periodistes ens han ensenyat. L'individu en un blog està absolutament implicat en el que diu. Un bon weblog ha d'aprofitar la oralitat, la interactivitat... els lectors ajuden a l'autor a concloure el missatge, fins que no s'acaba la conversa.
Però els weblogs tenen molt a veure amb el periodisme. En el periodisme modern hi ha tres grans corrents: el periodisme objectiu, el periodisme com a relat (literari), el periodisme com a conversa (que desemboca en el periodisme cívic, com a instrument social en mans dels ciutadans). Els weblogs (no tots) s'entronquen en aquesta última tradició. No tots els blogs són periodisme, però els que tenen èxit, que generen una comunitat, que tenen una rellevància, són els que són activistes de la informació i la opinió. Informació als weblogs hi ha molt poca. El periodisme ciutadà és un ideal que apareix en alguns moments, però no és generalitzat. En el dia a dia és inviable mantenir un mitjà informatiu només amb periodistes ciutadans. Exemples:
Goskokie (barri de Chicago, creat per la Northwestern University, ignorat pels mitjans tradicionals) : els propis ciutadans havien de crear les notícies. Van ser els primers en explorar el concepte de mitjà social. En 2 anys i mig han vist que la gent no participa si no hi ha animadors. Van agafar els ciutadans que havien participat inicialment i també els editors van fer feina com si fossin ciutadans.
Vilaweb (les notícies de la portada no són el més important, ho són els fòrums, els blocs... el que produeix la comunitat que s'ha creat al seu voltant).

Els weblogs són mitjans d'autor més que mitjans socials normalment. La ruptura del paradigma one-to-many és una conseqüència secundària de la subversió de la mediació, de l'autoritat dels mitjans tradicionals. Els mitjans, davant de l'amenaça, adopten el format per digerir-lo: 20Minutos, ABC.es, El Mundo.es, Guardian (el que millor està usant el format). Quan els mitjans usen els blogs, els usen com a format, però rarament l'utilitzen com a estil. Sovint segueixen usant l'estil periodístic clàssic. Aprofiten algunes característiques dels blogs:
Facilitat de publicació molt més senzilla i directa que els gestors de continguts del diari digital. Permet una actualització molt més àgil, posar enllaços de forma senzilla (aquí no es discuteix si es posen enllaços fora o no, és la norma).
Permet fer una interacció amb els lectors més immediata que amb els mitjans tradicionals (la ràdio és la única que podia fer una cosa similar).

Washington Monthly (publicació dels radicals demòcrates nord-americans, doctrinal): la revista de paper la llegeix molt poca gent, però han aprofitat que la discussió política als EUA es concentra als weblogs i van contractar a un blogger perquè faci el seguiment de l'actualitat diària. Aconsegueixen continuitat i que la comunitat de lectors s'eixampli i sigui més activa xerrant.
The Nation (revista de l'esquerra americana, intel·lectual). Han incorporat blogs al seu web per incorporar-se a la conversa política.

La blogosfera no acaba de madurar. Els blocs més veterans tenen 5 anys, però fa dos anys va ser el boom i estan entrant en la blogosfera els usuaris dels xats, banalitzant-la. De fet hi ha diverses blogosferes tancades en sí mateixes, que no tenen contacte amb la resta. Hi ha poca voluntat de diàleg, molt sectarisme, reafirmació de les idees que comparteixen en cada petita blogosfera. Quan la blogosfera encara no ha madurat, que passi això és un problema.

A Espanya no hi ha tradició de periodisme cívic. Als blocs fem el que fins ara fèiem al bar: cridar i discutir sense massa arguments. Els mitjans tradicionals poden matar la blogosfera en ficar-s'hi, perquè estan molt polititzats i no fomenten el debat.

Al 7-J de Londres els webs dels mitjans tradicionals van fomentar la participació ciutadana convidant als lectors a enviar les seves fotos. Però la qualitat periodística no va passar de les primeres: després va ser redundància sense cap interés. Això és el que passa sovint a la blogosfera. Els mitjans socials són molt redundants. Comenten més que aportar més informació original.

Hi ha bons blocs en temes molt especialitzats com, per exemple, literatura gallega: http://bretemas.blogspot.com. Cal buscar aquestes veus especialitzades per trobar continguts interessants en la blogosfera.

Per a un blogger, els comentaris interessants en el teu bloc són els que t'ensenyen coses noves, els que aporten idees. No els que et diuen estic d'acord o els que t'insulten. Els wikis poden ser una tecnologia millor que els blocs per sistematitzar informació de manera col·lectiva de forma més eficaç que els blocs.